Psicòleg per al dol a Barcelona

Álvaro de la Torre · Psicòleg General Sanitari · COPC 21.200
Psicoteràpia per a adults · Presencial a Gràcia i online

Perdre una persona o alguna cosa important pot transformar profundament la nostra manera de viure.

El dol no és un problema que s’hagi de resoldre de pressa ni una experiència que hagi de seguir unes etapes determinades. És un procés d’adaptació a una realitat que ha canviat.

Cada persona el travessa d’una manera diferent. A consulta podem comprendre com estàs vivint la pèrdua, què està resultant especialment difícil i què necessites per anar-te adaptant sense imposar-te un ritme ni dir-te com t’hauries de sentir.

Consulta informativa gratuïta

Què és el dol

El dol és una resposta humana davant d’una pèrdua significativa.

Pot aparèixer després de la mort d’una persona important, però també davant d’altres pèrdues que modifiquen profundament la nostra vida: una separació, una malaltia, la pèrdua d’una capacitat, una migració, un canvi de projecte vital o el final d’una etapa important.

No existeix una única manera correcta de travessar-lo.

La intensitat i la durada del procés poden variar segons el vincle, les circumstàncies de la pèrdua, la història personal, els suports disponibles i el significat que tenia allò que s’ha perdut.

Per això, experimentar tristesa intensa, enyorança, ràbia, culpa, desconcert o canvis temporals en el funcionament quotidià no significa per si mateix que existeixi un trastorn psicològic.

En aquesta pàgina utilitzo el terme dol en un sentit ampli per referir-me a l’adaptació davant de pèrdues significatives. Quan parlem específicament del trastorn de dol prolongat, les classificacions diagnòstiques es refereixen al dol després de la mort d’una persona propera.

Com es pot viure

El dol pot afectar diferents dimensions de la nostra experiència.

En les emocions: tristesa, enyorança, ràbia, culpa, por, alleujament, solitud o fins i tot moments d’aparent normalitat.

En els pensaments: dificultat per acceptar el que ha passat, records recurrents, preguntes sobre què s’hauria pogut fer d’una altra manera o sensació que la pèrdua encara no sembla real.

En el cos: cansament, alteracions del son, canvis en la gana, sensació d’opressió o menys energia.

En la vida quotidiana: dificultat per concentrar-se, menor interès per determinades activitats, necessitat d’aïllament o dificultat per mantenir algunes rutines i responsabilitats.

També hi pot haver moments de benestar, distracció o fins i tot gaudi. Això no significa oblidar ni estimar menys la persona perduda.

El dol no segueix necessàriament una progressió ordenada.

No cal oblidar per poder continuar

De vegades es parla de «superar un dol» com si l’objectiu fos deixar enrere la persona o aconseguir que la pèrdua deixi d’importar.

No entenc el treball terapèutic d’aquesta manera.

Integrar una pèrdua significa poder anar construint una vida en què allò que va passar tingui un lloc, sense que tota l’existència quedi aturada al voltant de l’absència.

El vincle amb qui ja no hi és també es pot transformar.

Recordar, parlar d’aquesta persona, conservar determinats objectes, mantenir rituals o tenir cura d’alguns records pot formar part d’un vincle intern que continua tenint significat.

No busquem esborrar aquest vincle, sinó que pugui conviure progressivament amb la resta de la teva vida.

El dol no sempre segueix cinc etapes

No totes les persones travessen successivament negació, ira, negociació, depressió i acceptació.

Les emocions poden aparèixer en un ordre diferent, repetir-se, coexistir o no aparèixer.

Tenir un dia de relativa tranquil·litat després de setmanes de tristesa no significa que el dol s’hagi acabat. Tornar a sentir dolor mesos després tampoc significa necessàriament haver retrocedit.

El procés acostuma a ser més irregular que lineal.

Pèrdues que podem treballar a consulta

No totes les pèrdues són iguals ni totes reben el mateix reconeixement per part de l’entorn.

A consulta podem abordar, entre altres situacions:

Defunció d’una persona significativa.

Pèrdues inesperades o traumàtiques.

Separació o ruptura de parella.

Pèrdues relacionades amb una malaltia o canvis importants de salut.

Pèrdua de capacitats o autonomia.

Canvis importants de projecte vital.

Migracions o pèrdua de l’entorn habitual.

Finalització d’etapes vitals significatives.

No totes les pèrdues requereixen psicoteràpia. Moltes persones aconsegueixen adaptar-s’hi mitjançant els seus propis recursos i el suport de familiars, amistats i comunitat.

Pot ser útil consultar quan el patiment resulta especialment difícil de sostenir, interfereix de manera important en la vida quotidiana o apareixen dificultats que no evolucionen d’una manera que permeti una adaptació progressiva.

Quan pot ser útil demanar ajuda?

Pot ser útil valorar suport psicològic quan:

El patiment resulta especialment difícil de sostenir.

La pèrdua interfereix de manera important i persistent en la teva vida quotidiana.

Et trobes molt aïllat o aïllada o sense una xarxa suficient de suport.

Predominen la culpa, la ràbia o els autoretrets.

Hi ha circumstàncies especialment traumàtiques al voltant de la pèrdua.

El dol reactiva experiències doloroses anteriors.

Sents que no aconsegueixes començar a reorganitzar la teva vida després d’un període prolongat.

Apareixen símptomes d’ansietat, depressió, trauma o altres dificultats que requereixen una valoració específica.

Si després d’una pèrdua apareixen pensaments de suïcidi o de fer-te mal, és important buscar atenció professional sense demora. A Espanya pots contactar amb el 024, la línia gratuïta i confidencial d’atenció a la conducta suïcida. Si hi ha un perill immediat, truca al 112.

Demanar ajuda no significa que estiguis fent el dol «malament».

Significa que, en aquest moment, pot ser útil disposar d’un espai professional addicional.

Dol normal i trastorn de dol prolongat no són el mateix

La majoria dels processos de dol, fins i tot quan produeixen un patiment intens, no constitueixen un trastorn psicològic.

En algunes persones, després de la mort d’algú proper, es pot mantenir una resposta de dol especialment intensa i persistent, acompanyada d’enyorança o preocupació per la persona difunta i una interferència significativa en la vida quotidiana.

El temps transcorregut és només un dels elements que cal valorar. També és necessari considerar la intensitat dels símptomes, el seu impacte funcional i les circumstàncies culturals, socials i personals.

L’existència d’un trastorn de dol prolongat requereix una avaluació clínica individualitzada.

No existeix un temps exacte a partir del qual una emoció passi automàticament a ser patològica. Cal valorar com evoluciona el procés, la seva intensitat, el context i l’impacte que està tenint en la vida quotidiana.

Com treballo el dol

Durant les primeres sessions buscarem comprendre què has perdut, què significava per a tu i com estàs vivint actualment aquesta absència.

No parteixo de la idea que existeixi una manera concreta en què t’hauries de sentir.

Explorarem les emocions que apareixen, els records, les circumstàncies de la pèrdua, la teva xarxa de suport i les dificultats que estan tenint més impacte en aquest moment.

Depenent de la teva situació, podem treballar sobre:

Donar espai a les emocions relacionades amb la pèrdua.

Comprendre la culpa, la ràbia, la por o els autoretrets.

Abordar records o circumstàncies especialment doloroses.

Trobar formes personals de mantenir un vincle significatiu amb allò que s’ha perdut.

Recuperar progressivament rutines, relacions i activitats importants.

Afrontar canvis d’identitat, rols o projectes derivats de la pèrdua.

Enfortir recursos personals i socials de suport.

Treballar dificultats específiques quan el procés s’ha complicat.

La intervenció no pretén marcar-te un ritme ni empènyer-te a «passar pàgina».

S’adapta a la teva situació, a les teves necessitats i al moment del procés en què et trobes.

Treballo des d’una perspectiva integradora basada en l’evidència científica.

Puc utilitzar com a marc el Model de Procés Dual del Dol, que permet comprendre l’alternança entre moments centrats en la pèrdua i altres orientats a recuperar activitats, relacions, responsabilitats i projectes.

Quan hi ha dificultats que mantenen el patiment, puc incorporar estratègies de la Teràpia Cognitivoconductual per treballar l’evitació, la culpa, la rumiació, records especialment dolorosos o dificultats per recuperar el funcionament.

També integro eines de la Teràpia d’Acceptació i Compromís (ACT) per afavorir una relació més flexible amb emocions i records difícils, clarificar valors i tornar a implicar-se progressivament en àrees significatives de la vida.

Quan la pèrdua ha alterat profundament la identitat o la visió del futur, també pot ser útil treballar la reconstrucció de significat i la manera de mantenir un vincle continuat amb la persona difunta sense que això impedeixi adaptar-se a la nova realitat.

No aplico un protocol idèntic a totes les persones. Selecciono les estratègies en funció de l’avaluació, les característiques de la pèrdua, els factors que estan mantenint el malestar i els objectius acordats amb tu.

Conèixer com treballo

L’objectiu no és que deixi de fer mal com més aviat millor

La pèrdua d’algú important ens pot continuar emocionant molts anys després.

L’objectiu de la psicoteràpia no és aconseguir que aquesta persona deixi d’importar-te ni eliminar qualsevol tristesa associada al seu record.

Busquem que progressivament puguis fer espai a la pèrdua sense que aquesta ocupi tot l’espai de la teva vida.

Que puguis recordar i sentir sense quedar necessàriament atrapat en aquest dolor.

I que, quan sigui possible, puguis tornar a implicar-te en relacions, activitats i projectes importants sense viure-ho com una traïció a qui ja no hi és.

Culpa i preguntes sense resposta

En molts dols apareixen pensaments com:

«Hauria d’haver fet més.»

«I si hagués actuat d’una altra manera?»

«No li hauria d’haver dit allò.»

«Per què no me’n vaig adonar abans?»

Algunes preguntes poden tenir resposta. D’altres no.

En teràpia podem explorar quina part correspon a una responsabilitat real, quina part està influïda per la perspectiva que tenim després de conèixer el desenllaç i quins aspectes potser caldrà acceptar perquè ja no es poden modificar.

L’objectiu no és convèncer-te que «no tens motius per sentir culpa», sinó comprendre aquesta culpa amb més profunditat i treballar la manera com està afectant el teu procés.

Preguntes freqüents en un dol

No existeix una durada universal. Hi influeixen el vincle amb la persona o amb allò que s’ha perdut, les circumstàncies de la pèrdua, els suports disponibles i altres factors personals i socials.

El temps per si sol no determina si un dol necessita atenció psicològica.

Pot ser-ho. Recordar algú important i emocionar-se fins i tot anys després no significa necessàriament que el dol estigui mal elaborat.

El més important és valorar com evoluciona el procés i fins a quin punt el dolor està interferint en la teva vida.

No necessàriament. Moltes persones travessen un dol amb els seus propis recursos i el suport del seu entorn.

La psicoteràpia pot ser útil quan el patiment resulta especialment difícil de sostenir, existeix una interferència important o apareixen altres dificultats psicològiques.

Parlar, recordar o expressar emocions relacionades amb la persona difunta pot formar part del procés.

En psicoteràpia no es tracta d’obligar-te a parlar ni d’exposar-te a records per als quals no estiguis preparat, sinó de treballar respectant la teva situació i el moment en què et trobes.

La culpa és freqüent en alguns processos de dol.

Podem explorar quina part està relacionada amb responsabilitats reals, quina part apareix en valorar el passat amb informació que aleshores no tenies i quins aspectes ja no es poden modificar.

No. El temps per si sol no permet determinar si existeix un trastorn de dol prolongat.

Cal valorar el tipus i la intensitat dels símptomes, la seva persistència, la interferència en la vida quotidiana i el context personal, social i cultural.

En molts casos, sí. Valorarem si la modalitat presencial o online és adequada per a la teva situació.

Autoria i revisió

Contingut elaborat i revisat per Álvaro de la Torre, Psicòleg General Sanitari · COPC 21.200.

Última revisió: novembre de 2026.

La informació d’aquesta pàgina té caràcter divulgatiu i no substitueix una avaluació psicològica individualitzada.

Referències i fonts clíniques

American Psychiatric Association (2022). DSM-5-TR: Prolonged Grief Disorder.

American Psychiatric Association (2024). DSM-5-TR Update: Prolonged Grief Disorder – Differential Diagnosis.

Stroebe, M. & Schut, H. (1999). The Dual Process Model of Coping with Bereavement: Rationale and Description. Death Studies, 23(3), 197–224.

Stroebe, M. & Schut, H. (2010). The Dual Process Model of Coping with Bereavement: A Decade On. OMEGA – Journal of Death and Dying, 61(4), 273–289.

Komischke-Konnerup, K. B., et al. (2024). Grief-focused cognitive behavioral therapies for prolonged grief symptoms: A systematic review and meta-analysis. Journal of Consulting and Clinical Psychology, 92(4), 236–248.

Altres motius relacionats

Ansietat

Malestar emocional

Crisis vitals

Relacions interpersonals

Ruptures

Consulta altres motius de consulta psicològica a Barcelona

Estàs travessant una pèrdua difícil de sostenir?

Si estàs vivint un procés de dol i sents que necessites suport professional, pots començar amb una consulta informativa gratuïta de 20 minuts per telèfon o videotrucada.

Podràs explicar-me breument què estàs vivint, resoldre els teus dubtes i valorar si et puc oferir l’atenció que necessites abans d’iniciar la psicoteràpia.

La consulta informativa té caràcter orientatiu i no constitueix una sessió de psicoteràpia ni una avaluació psicològica.

Desplaça cap amunt